Ai, Manel!

Por Jesús Sánchez Tenedor / Ciutat Satélite

Es fa difícil per a un ortodox com el que subscriu aquestes línies - format i educat en la cultura musical del blues i el hard rock - establir línies d’anàlisi crític per grups de música pop o folk. Però en el cas de la formació barcelonina dels Manel he de fer una clara i evident excepció, per les següents raons:

Fa pocs mesos editaven el seu tercer àlbum: Atletes baixin de l’escenari. Una tercera publicació no és un fet baladí. La majoria de crítics i experts musicals determinen la segona publicació d’àlbums com aquella frontera que estableix la continuïtat o no d’una formació musical. Penso - car al contrari - que és en el tercer àlbum on es manifesta el filtre més crític. Aquell que determina si la vida d’un conjunt es consolida com una expressió que deixa empremta. I si ha fet evolucionar una idea que perviu a l’èxit del primer àlbum (Els millors professors europeus, en el seu cas).



Portada del disco "Atletes baixin de l'escenari"

Els Manel ho han aconseguit. Atletes baixin de l’escenari deixa enrere un timbre molt proper al folk i a la narració d’històries senzilles, superant amb nota el segon àlbum, 10 milles per veure una bona armadura i desvela els dubtes generats, fent una evolució inesperada. Però tampoc sense cometre l’error de renegar del seu propi estil (en aquest punt, no puc deixar de pensar en l’aberració que va cometre en el seu dia el grup madrileny Dover). Manel han sabut fer créixer una idea. Des del timbre elèctric imprès a les noves composicions fins a prescindir d’ instruments de vent, ukeleles i arranjaments acústics o de corda. Les seves lletres continuen tenint aquell to tan literari i poètic, però la construcció narrativa s’ha tornat més complexa i críptica. Aporten amb mesura alguns tocs metamusicals (Ai, Yoko!) o de surrealisme (Imagina’t un nen). Però sobre tot, s’han atrevit a despullar-se instrumentalment, aportant un so endollat i directe. I ben equilibrat en el pols rítmic, que executen amb molta professionalitat el baix Martí Maymó  i el bateria Arnau Vallvé. Les guitarres d’en Roger Padilla (sí, guitarres en plural) sonen senzilles però són la punta d’un iceberg on l’enginyeria de riffs i arpegis és complexa; però no es nota. Darrera el treball d’en Roger hi ha una excel·lència en el mètode i l’elaboració que, ratllant el preciosisme, es tradueix en una execució brillant. Especialment, a l’hora de fer brillar una Grestch de color negre. Ben és sabut el so de caixa que s’aconsegueixen amb aquests models i que casen perfectament amb l’univers sonor dels Manel. Per arrodonir tot plegat, la veu i guitarra acústica d’en Guillem Gisbert marca la personalitat definitiva del grup.

Cartel del festival "Pròxims"

Aquesta percepció obtinguda sentint el disc es transportable al concert al que vam assistir el passat 10 d’agost, dins la gira d’aquest àlbum, com a caps de cartell del Festival Pròxims al Castell Medieval de Calonge. Un festival amb l’actuació de diversos grups de nova fornada, però al que bàsicament vam anar per sentir els Manel i al grup que li precedia: El Petit de Cal Eril, una més que interessant proposta de folk-rock amb tocs psicodèlics, secció de vent inclosa. El recinte i una professional posada en escena va quedar espatllada per un evident retard en l’organització: els Manel van començar a actuar una hora més enllà de l’horari previst. Però, com passa a molts concerts, les expectatives eren tan altes que aviat es va passar el disgust per als amants de la puntualitat. La prova més evident que no es sotmetran a l’esclavitud  d’un passat nostàlgic és que només van interpretar tres cançons del seu primer disc, entre d’elles Ai, Dolors i Al mar). I si hi havia dubtes, van executar la pràctica totalitat de temes d’ Atletes baixin de l’escenari, amb un èxit entre el públic que gaudia de l’actuació amb mirada encesa, mentre tentinejaven els seus cossos al ritme del repertori. Un punt criticable és la picada d’ull a la crisi econòmica amb el tema Un directiu em va acomiadar, acudint a un recurs fàcil i tòpic com instrument de crítica, que es podrien haver estalviat, donat el seu estil de narradors d’històries que fugen de fórmules fàcils.

Crec obvi revisar qüestions alienes a l’aspecte musical, però que malauradament omplen pàgines i comentaris a la premsa, blocs o revistes musicals: aquelles derivades de l’ identitat entre música i política. Estic parlant dels intents de politització d’un grup que va per lliure i sap identificar de forma intel·ligent què aporta valor afegit – o no - a la seva música i es despreocupa per saber què en pensen els sectors espanyolistes, que es miren els fets culturals del territori catalanoparlant com un subproducte del colonialisme més ranci i decimonònic, o en el millor dels casos, amb una visió paternalista.

No, aquí hem vingut a parlar de música. Els Manel no necessiten etiquetes ni guàrdies pretorianes de periodistes o polítics oportunistes. Ja es veurà en un futur què fan. De moment, gaudim d’un bon disc de gent honesta que va a la seva. Al marge de modes. Fins i tot, al marge de fórmules.

Ai, Manel!