Es fa difícil per
a un ortodox com el que subscriu aquestes línies - format i educat en la
cultura musical del blues i el hard rock
- establir línies d’anàlisi crític per grups de música pop o folk. Però en el
cas de la formació barcelonina dels Manel
he de fer una clara i evident excepció, per les següents raons:
Fa pocs mesos
editaven el seu tercer àlbum: Atletes baixin de l’escenari. Una
tercera publicació no és un fet baladí. La majoria de crítics i experts
musicals determinen la segona publicació d’àlbums com aquella frontera que
estableix la continuïtat o no d’una formació musical. Penso - car al contrari -
que és en el tercer àlbum on es manifesta el filtre més crític. Aquell que
determina si la vida d’un conjunt es consolida com una expressió que deixa
empremta. I si ha fet evolucionar una idea que perviu a l’èxit del primer àlbum
(Els
millors professors europeus, en el seu cas).
 |
Portada del disco "Atletes baixin de l'escenari"
|
Els Manel ho han
aconseguit. Atletes baixin de l’escenari deixa enrere un timbre molt proper
al folk i a la narració d’històries senzilles, superant amb nota el segon àlbum,
10
milles per veure una bona armadura i desvela els dubtes generats, fent
una evolució inesperada. Però tampoc sense cometre l’error de renegar del seu
propi estil (en aquest punt, no puc deixar de pensar en l’aberració que va
cometre en el seu dia el grup madrileny Dover).
Manel han sabut fer créixer una idea. Des del timbre elèctric imprès a les noves
composicions fins a prescindir d’ instruments de vent, ukeleles i arranjaments
acústics o de corda. Les seves lletres continuen tenint aquell to tan literari
i poètic, però la construcció narrativa
s’ha tornat més complexa i críptica. Aporten amb mesura alguns tocs metamusicals
(Ai,
Yoko!) o de surrealisme (Imagina’t un nen). Però sobre tot,
s’han atrevit a despullar-se instrumentalment, aportant un so endollat i directe. I ben equilibrat en
el pols rítmic, que executen amb molta professionalitat el baix Martí Maymó i el bateria Arnau Vallvé. Les guitarres d’en Roger Padilla (sí, guitarres en plural) sonen senzilles però són la
punta d’un iceberg on l’enginyeria de riffs
i arpegis és complexa; però no es nota. Darrera el treball d’en Roger hi ha una
excel·lència en el mètode i l’elaboració que, ratllant el preciosisme, es
tradueix en una execució brillant. Especialment, a l’hora de fer brillar una
Grestch de color negre. Ben és sabut el so de caixa que s’aconsegueixen amb
aquests models i que casen perfectament amb l’univers sonor dels Manel. Per
arrodonir tot plegat, la veu i guitarra acústica d’en Guillem Gisbert marca la personalitat definitiva del grup.
 |
Cartel del festival "Pròxims" |
Aquesta percepció
obtinguda sentint el disc es transportable al concert al que vam assistir el passat 10 d’agost, dins la gira
d’aquest àlbum, com a caps de cartell del Festival
Pròxims al Castell Medieval de Calonge. Un festival amb l’actuació de
diversos grups de nova fornada, però al que bàsicament vam anar per sentir els
Manel i al grup que li precedia: El
Petit de Cal Eril, una més que interessant proposta de folk-rock amb tocs
psicodèlics, secció de vent inclosa. El recinte i una professional posada en
escena va quedar espatllada per un evident retard en l’organització: els Manel van
començar a actuar una hora més enllà de l’horari previst. Però, com passa a
molts concerts, les expectatives eren tan altes que aviat es va passar el
disgust per als amants de la puntualitat. La prova més evident que no es
sotmetran a l’esclavitud d’un passat
nostàlgic és que només van interpretar tres cançons del seu primer disc, entre
d’elles Ai, Dolors i Al mar). I si hi havia dubtes, van
executar la pràctica totalitat de temes d’ Atletes baixin de l’escenari, amb
un èxit entre el públic que gaudia de l’actuació amb mirada encesa, mentre tentinejaven
els seus cossos al ritme del repertori. Un punt criticable és la picada d’ull a
la crisi econòmica amb el tema Un directiu em va acomiadar, acudint
a un recurs fàcil i tòpic com instrument de crítica, que es podrien haver
estalviat, donat el seu estil de narradors d’històries que fugen de fórmules
fàcils.
Crec obvi revisar
qüestions alienes a l’aspecte musical,
però que malauradament omplen pàgines i comentaris a la premsa, blocs o
revistes musicals: aquelles derivades de l’ identitat entre música i política. Estic
parlant dels intents de politització
d’un grup que va per lliure i sap identificar de forma intel·ligent què aporta
valor afegit – o no - a la seva música i es despreocupa per saber què en pensen
els sectors espanyolistes, que es miren els fets culturals del territori
catalanoparlant com un subproducte del colonialisme més ranci i decimonònic, o
en el millor dels casos, amb una visió paternalista.
No, aquí hem vingut a parlar de música. Els
Manel no necessiten etiquetes ni guàrdies pretorianes de periodistes o polítics
oportunistes. Ja es veurà en un futur què fan. De moment, gaudim d’un bon disc
de gent honesta que va a la seva. Al
marge de modes. Fins i tot, al marge de fórmules.
Ai, Manel!